RÀDIO IN Esports
BLOG
El capità de l’Igualada Rigat, Ton Baliu, anuncia que deixarà l’hoquei patins a final de temporada
Baliu ho ha explicat en un comunicat i ha afirmat que ja no se sent feliç i que no es diverteix com ho havia fet sempre, tant fos guanyant, perdent o patint amb l’Igualada del que ha assegura que és club de seva vida.
Ton Baliu, un referent a l’entitat arlequinada, ha explicat que “ha arribat un moment que tot ha deixat de tenir una mica de sentit”. Per tot plegat ha afirmat que la seva carrera esportiva “s’ha convertit en un jugar per jugar, en un patir constant”. També ha insistit que s’ha hagut de preocupar per massa coses”.
Conscient de la responsabilitat que comporta ser capità de l’equip de casa seva ha volgut evidenciar: “porto molts anys carregant molt pes a l’esquena i sé que és el preu que s’ha de pagar a vegades quan portes molts anys en un club i et preocupes més per altres coses que per mirar per tu”. Tanmateix, ha insistit que “aquest pes pesa massa”, i ha deixat clar que darrere la decisió hi ha molts factors: “motius, persones, decisions, haters, crítiques, que al final entre tots m’han guanyat han aconseguit que deixi e tenir ganes de seguir lluitant per fer camí en aquest esport”.
I ha volgut donar agrair el que ha estat el seu club de sempre: “gràcies, eternament gràcies a l’Igualada Hoquei Club, per tot el que m’ha fet viure, totes les coses que hem viscut junts. Estimo i estimaré aquest club tota la meva vida, aquí estaré per ajudar-lo amb tot el que estigui a les meves mans, no sé si ens tornarem a creuar en un futur, però Ton Baliu és i serà sempre un arlequinat de cap a peus”.
GAME OVER
I aquí em despedeixo, aquí s’acaba l’hoquei i Ton Baliu quan finalitzi aquesta temporada, aquí dic adeu a l’esport que m’ha fet feliç durant més de 28 anys, i us dic adeu a tots aquells que d’alguna manera o altra heu format part d’aquest camí.
No és gens fàcil posar-me a escriure davant d’una pantalla en blanc, em tremolen els dits, les cames, el cor, em fa mal el cap, ploro, però suposo que torna a ser l’adrenalina que també tenen els partits, els entrenaments, l’adrenalina que l’hoquei m’ha provocat durant tots aquests anys, però que ara ja no em motiva per seguir.
Deixo el hoquei perquè ja no puc més, no soc feliç jugant, no em diverteixo com ho havia fet sempre, guanyant, perdent, patint pel club de la meva vida, ha arribat un moment que tot ha deixat de tenir una mica de sentit i que s’ha convertit en un jugar per jugar, en un patir constant i preocupar-me per masses coses, abandonant el meu hoquei i no trobant-me per molt que ho intenti. Porto molts anys carregant molt pes a l’esquena, sé que és el preu que s’ha de pagar a vegades quan portes molts anys en un club i et preocupes més per altres coses que per mirar per tu, però aquest pes ja pesa massa, i necessito treure-me’l de sobre. Lògicament darrere d’aquesta decisió hi ha molts factors, motius, persones, decisions, “haters”, crítiques, que al final entre tots m’han guanyat i han aconseguit que deixi de tenir ganes de seguir lluitant per fer camí en aquest esport.
Tot això no treu que hagi sigut el millor camí que la meva vida podia seguir, estaré encantat si qualsevol dels nous camins que se m’obriran a partir d’ara soguin la meitat de bonics del què ho ha estat el hoquei.
He donat tot el que tenia dins meu per superar-me cada dia, per aprendre sempre, mai és tard per fer-ho, per aixecar-me quan queia, tothom que em coneix sap que m’hi he deixat la vida per intentar competir cada partit i segurament cada entrenament, i això em deixa tranquil alhora de dir adeu.
Se’m segueix fent molt difícil escriure, m’agradaria agrair a tothom que ha estat important en aquest camí, però intentaré ser breu:
-
Gràcies, eternament gràcies a l’Igualada Hoquei Club, per tot el que m’ha fet viure, totes les coses que hem viscut junts, estimo i estimaré aquest club tota la meva vida, aquí estaré per ajudar-lo amb tot el que estigui a les meves mans, no sé si ens tornarem a creuar en un futur, però Ton Baliu és i serà sempre un arlequinat de cap a peus.
-
Agrair també al meu altre club, gràcies FC Porto per fer-me viure una de les experiències més increïbles d’aquesta vida, gaudir de dos anys al millor club de Portugal em va canviar la vida, i puc dir que ser qui soc avui en dia, aquesta experiència i Porto hi tenen molt a veure.
-
Gràcies BRAID, gràcies per deixar-me compaginar una feina amb un món “semiprofesional”, per entendre i fer el que fos perquè pogués tenir facilitats per anar 3 anys seguits a la selecció i seguir treballant, per respectar i deixar-me compaginar el somni de marxar per ser professional i rebre’m amb les mans obertes quan vaig decidir tornar.
-
Gràcies Papa, sé el que t’agrada el hoquei i lo molt que tu també trobaràs a faltar que hi jugui, per molt ara no m’ho diguis, gràcies mama, gràcies àvia i avi per ser els meus fans número 1, i a tots els meus amics, veure’us animant i veient partits és de les coses que més feliç em feia.
-
Gràcies Meia, Mia i d’aquí poc Ton. M’hagués encantat que haguéssiu pogut veure el papa com disfrutava jugant a hoquei… però us ho hauré d’explicar quan sigueu més grans. Mei… ara tindrem més temps per passar-ho bé junts, i per gaudir de tot el que ens vindrà, gràcies per aguantar cada dia, cada cap de setmana el que suposava el hoquei per mi, els canvis d’humor i tot, sé que no ha estat gens fàcil, però sempre has estat aquí, sempre.
-
Gràcies companys i entrenador, us enumeraria un per un, només espero haver estat sempre un bon company, un bon capità i un bon amic dins del vestidor. Per mi que la majoria de vosaltres tingui un bon record de mi ja dona qualsevol sentit a tot el què he fet en aquest esport.
-
Gràcies Puyi, Antoni i Martí. Fora rotllana ha sigut, és i serà sempre casa, allà on pots anar quan hi ha un problema, i on sempre hi trobes la porta oberta.
-
Gràcies Penya equip i força, Front Tauró, afició. Sou pur amor. El meu cor es vostre.
-
Gràcies rivals, àrbitres, aficions, i tot el que m’he deixat per agrair. Sé que puc haver estat odiós moltes vegades, però espero haver-ho fet sempre amb el màxim respecte, i els cops que no ha estat així, disculpeu-me.
-
I no volia acabar sense donar-te les gràcies especialment a tu, Elagi. Els dos sabem tot el que hi ha darrere de tot plegat, i segurament tot i fer-ho de la millor manera possible i que hem sabut, al final no tot acaba com segurament havíem imaginat.
