‘Un tret al cap’ arriba el 14 d’octubre al Teatre Municipal l’Ateneu amb Emma Vilarasau, Imma Colomer i Vicky Lengo

11 d'octubre de 2018

El Teatre Municipal l’Ateneu d’Igualada rep diumenge vinent, 14 d’octubre, a les 19h, una obra tendra i amarga amb tres personatges femenins interpretats per unes excel·lents actrius: Emma Vilarasau, Imma Colomer i Vicky Luengo. Un tret al cap, de Pau Miró és una producció de la Sala Beckett, Obrador Internacional de Dramatúrgia i el Grec Festival de Barcelona.

Pau Miró, un dels dramaturgs catalans més consolidats, ha escrit una història amb la censura com a motor dramàtic de l’obra. Censura en l’àmbit públic i professional del periodisme i també en l’íntim i privat de la família. Una història protagonitzada per tres dones. Totes tres han arribat a un carreró sense sortida amb la veritat i sinceritat com única via per avançar.

Les entrades es poden comprar al Punt de Difusió Cultural i Turística, al c/ Garcia Fossas 2, de dimarts a divendres de 18:30 a 20:30h, el dissabte d’11 a 14h i de 18 a 21h i el diumenge d’11 a 14h. També al web www.ticketea.com i, des d’una hora abans de la funció, a la taquilla del Passatge Vives. Tenen un preu de 20, 18 i 15 euros,  amb descomptes per a diversos col·lectius.

Un tret al cap · Tres dones formen un triangle encapçalat per una periodista massa incòmoda per al diari on treballava i que l’acaba de acomiadar. L’acompanyen en escena la seva germana, que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en plenitud, i una víctima que exigeix que el seu cas surti a la llum pública. Totes tres són en un cul de sac i entre elles es crea un triangle on tot allò que és tan difícil de dir és justament el que els permetrà sortir-ne. El text pren la forma d’un thriller periodístic, però sense renunciar a l’humor ni a mostrar els aspectes més íntims dels personatges protagonistes.

Un tret al cap deixa algunes preguntes a l’aire: es pot permetre la societat un periodisme conformista i poc desafiant amb les versions oficials i sovint interessades que donen les estructures de poder? La periodista d’Un tret al cap s’adona que ha treballat massa anys condicionada pel paraigües d’un mitjà que la limitava. Però qui és el darrer responsable d’això? El mitjà o ella per permetre-ho? Quin preu té la independència de criteri en la societat actual? Estem disposats a pagar-lo? I si no hi estem disposats, quina mena de societat estem deixant a les futures generacions? Una societat sana pot sobreviure a base de mitges veritats? És el màxim a què es pot aspirar? I això es pot traslladar a l’àmbit personal de la vida privada? Allò que no es diu, que no s’afronta, que no es vol veure, permet construir relacions autèntiques? Tant en l’àmbit públic, en aquest cas, el periodístic, com en el personal, la relació entre dues germanes, ens podem permetre no afrontar allò que veritablement som? Ens podem permetre mirar cap a una altra banda? No és aquesta una manera d’engegar-se un tret al cap?

Dones de tres generacions · Emma Vilarasau (la periodista), Imma Colomer (la germana) i Vicky Luengo (la noia) donen vida als tres personatges que es troben en un moment crític de les seves vides. La seva interpretació fa lluir la brillant escriptura de Pau Miró.

Emma Vilarasau és una de les actrius més reconegudes de l’escena catalana, també molt requerida a la televisió i el cinema. Ha estat guardonada per la seva trajectòria amb el Premi Nacional de Cultura 2017 atorgat pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). També se li va concedir la Creu de Sant Jordi el 2015, va ser candidata al Goya a Millor actriu el 2005 i al premi a Millor Actriu del World Fest-Houston International Film Festival de 2013 per la pel·lícula Desclassificats (2012). Entre altres guardons a la seva trajectòria teatral, cal destacar el Premi Max 2014 a la Millor Actriu de teatre i el Premi Butaca 2013 per l’obra Barcelona, el Premi Teatre BCN 2004-2005 a la Millor Actriu per l’obra Les tres germanes de Txèkhov o el Premi de la Crítica Tteatral de Barcelona 1998-99 per l’obra El criptograma. Va debutar als escenaris l’any 1982, al Teatre Lliure, amb Mort, dimoni i carn, de Maria Aurèlia Capmany, dirigida per Carme Portaceli.

Imma Colomer ha desenvolupat una carrera molt extensa tant en el teatre com en el cinema i la televisió, havent dirigit nombrosos espectacles. Llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona, va ser cofundadora de la Companyia Els Comediants i també del Teatre Lliure. Aquest 2017, els Premis de la Crítica l’han reconegut amb el premi honorífic Gonzalo Pérez de Olaguer. Al teatre se l’ha pogut veure com a actriu, per exemple, a Qui bones obres farà i Prime Time (2016), Vida privada (2010) o La plaça del Diamant (2007) i, com a directora, a Penso en yu (2015), La màgia d’en Calders (2014) o Afterplay (2013). A la televisió ha figurat, entre altres, a Vendelplà, Hospital central o El comisario. Enguany ha rebut el Premi Margarida Xirgu per la seva interpretació a Que rebentin els actors.

Vicky Luengo comença estudiant teatre musical a l’Escola Memory de Barcelona. Més tard es forma al Col·legi del Teatre de Barcelona i realitza cursos amb Macarena Pombo a la Central de Cinema i amb Fernando Piernas a Madrid. En teatre, destaquen els seus treballs a Una vida americana (2018), Lifespoiler (2017), Las niñas no deberían jugar al fútbol (2014), El joc de l’amor i de l’atzar (2014) o Orquestra Club Virginia (2012). En televisió, acaba de rodar Secretos de estado, havent destacat abans a La Riera, Hospital Central i El cor de la ciutat. En cinema, ha estrenat Las leyes de la termodinámica(2018) i Blue Rai (2017) i ha rodat Barcelona, nit d’hivern (2015) i Born (2014, pel qual va guanyar el Premi a la Millor Actriu Protagonista al New York International Festival (2015).

De la seva banda, Pau Miró és actor, dramaturg i director. Llicenciat en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona, s’ha format com a dramaturg en diferents seminaris de la Sala Beckett. En el terreny de la dramatúrgia i direcció, els seus darrers treballs són Filla del seu pare (2017), Victòria(2016), Terra Baixa (2014) i Dones com jo (2014). Amb Els jugadors va guanyar el Premi Butaca al Millor Text l’any 2012 i ha estat traduït a l’italià, anglès, grec i castellà. A més, a Itàlia es va estrenar amb gran èxit de crítica i públic al Teatro Piccolo de Milà el 2013 i es va endur el prestigiós Premi Ubú com a millor text estranger. També ha impartit nombrosos tallers i seminaris de dramatúrgia.